ただいま!

Després d’unes 22 hores i més de 12.000 Km de trajecte entre vols, busos, trens i tramvies… a la fi hem arribat a la ciutat de Naha, capital de la Illa d’Okinawa Honto (沖縄本島). Japó, ja estem per aquí de nou!

Per a fer-nos una mica a la idea, la prefectura d’Okinawa, consta d’unes 160 illes situades entre el mar de la Xina oriental i el oceà Pacífic. Són les illes més meridionals del Japó, on la més propera a Taiwan es troba només a 100km. Podríem considerar-les com una mena de illes Canàries Nipones. Amb un clima sub-tropical podem estar gaudint amb “el caloret” a les platges fins el novembre. Això si, aquí de tant en tant hi ha tifons… com l’amic Goni, que sembla que ha marxat cap a Rússia deixant-nos de moment amb un sol espatarrant.

Un cop aterrats,  hem sortit del aeroport direcció al hotel Pace Land Kume mitjançant el Yui Rail, el monorail inter-urbà que creua tota la ciutat de Naha.

Després d’una dutxa de rigor per espavilar, hem anat de cap a visitar un dels centres neuràlgics de la ciutat, el carrer de Kokusai-dori.

Amb uns 2Km d’allargada, aquest carrer està ple de tendes de tota mena, restaurants, bars de copes, hotels.. Diuen que aquest carrer és com las Vegas ja que mai dorm. La veritat que per ser un dilluns aquí hi havia molt d’ambientillu!

Al carrer hi pots trobar de tot, des de les típiques figuretes de Shisa, un gos-lleó mitològic típic del país, a Hanbushi una mena de licor amb serp inclosa que feia una pinta espantosa.

Per cert, he trobat un Family-Mart (Un dels milions que hi ha) amb la famosa màquina de reserva d’entrades. Amb l’ajuda inestimable del dependent (que gairebé ni ell podia!) he comprat l’entrada per el concert de シド del proper dia 10 a Fukuoka! Ara si que si vaig a veure’ls!　笑！

Amb la oferta que hi havia, ho hem tingut difícil per decidir. Al final hem entrat a un restaurant on estaven fent una mena d’espectacle amb música en directe que ens ha encantat. La gastronomia local diuen que té el secret de la longevitat, per tant, no ens hem pogut estar de tastar tot el que tenia un “Okinawa沖縄” davant del nom del plat. Per exemple la típica Beni mo, una mena de patata dolça local, que tot i tindre un color lila si més no estrany, estava deliciosa!

La parella que cantaven cançons típiques d’Okinawa, tocaven amb un tàndem tambor i san-shin (instrument de tres cordes que recorda a Ukelele). La gent, s’ha arrancat a cantar i ballar coreografies bastant gracioses. Es veu clarament que a diferencia dels Tokyotes, aquí les persones són més alegres i estan molt més relaxades. Segurament cantaven amb Ryukyu-go, el dialecte d’Okinawa, perquè la veritat que no he entès gran cosa.

I bé, un cop sopats, hem donat un altre tomb per la ciutat, deixant-nos perdre per els carrerons del centre fins a retrobar l’hotel. Avui ens mereixem un bon descans que el jetlag de 7 hores es comença a notar! A carregar les piles que demà toca anar amb el ferry a la illa de Aka!

またね!!