Bon dia a tothom!

Avui a recurperar el post que vaig escriure el passat 11 de setembre, dia de tràmit al Shinkansen (tren bala), on vaig dir adéu a les terres del Kyushu. Des de Fukuoka, m’estava dirigint al que va ser el destí final del viatge, Tokyo.  Després de tornar a la realitat la veritat que no tingut massa temps, així que ara, aprofit les hores de tranquilitat a acasa pero continuar explicant l’aventura per l’illa d’Okinawa Honto.

El passat dissabte 5, vam continuar visitant la illa. Aquest cop, tocava veure el Kita (北・Nord) de l’illa. Al ser un destí més remot, el seu encant estava més que assegurant.

De bon matí ens vàrem llevar i ens vam carregar de paciència per anar a fer ruta amb el cotxe fins al nostre primer punt d’interès del Nord: El Parc de la Expo Oceànica Internacional del 75’ on es troba el seu principal reclam, l’Aquari de Churaumi Suizokukan.

La limitació de velocitat de 30 a 50Km/hora que ens va venir molt bé el primer dia, avui ens ha ficat un pel nerviosos. Sort que per anar des de Naha fins gairebé la meitat del camí, hi ha una autopista de pagament (la única de tota l’illa) on es duplica el límit de velocitat fins a 80Km/hora. Així doncs, trepitjant una mica el nostre Toyota Aqua hem fet el primer camí de 120 Km en 2:30 hores, gens malament.

L’Aquari de Churaumi Suizokukan, és un dels més bonics del Japó. Després del d’Osaka, conté un dels tancs més llargs del món. El tanc de principal, el Kuroshio és una veritable meravella on pots gaudir de tota la varietat de biodiversitat marina d’Okinawa.

Si bé l’aquari és genial, la gent que hi havia avui no ens a deixat indiferents. Degut a la localització de l’illa d’Okinawa entre el mar de la Xina i el mar Pacífic, és normal que hi hagi un gran volum de turistes de Taiwan, Filipines, Xina i Corea. Avui però, hi havien moltíssimes visites guiades de Xinesos. Com ja us sonarà, no són especialment respectuosos ni silenciosos. La marea de turistes Xinesos feien por. Van amb una impaciència que no és normal. T’empenten per passar, per a fer fotografies, criden, corren. Van a la seva com si estiguessin sols pel món. Però bé, com que tenim molta paciència i uns 20cm més que ells.. cap problema!

Les estrelles del aquari són els tres grans taurons balenes que hi neden tranquil·lament juntament amb desenes de mantes ralles. Et quedes hipnotitzat per la seva dansa circular infinita. És un moment de veritable pau (interior, ja que el Xinesos continuaven amb els seus crits).

L’aquari està dividit en diferents peixeres que simulen diferents ecosistemes locals amb el coralls i la fauna marina autòctona. Infinitat de peixos de tots colors, mides i formes han desfilat per davant nostre.

Un dels apartats que més m’ha agradat, és el dedicat al taurons. En aquest “laboratori”, a part de poder contemplar-los, pots aprendre més sobre aquest animals tant estigmatitzats a traves de diferents mostres i vídeos.

El Parc de la Expo Oceànica Internacional, és gratuït i compta enorme com podeu veure.

Un cop hem sortit del Aquari, hem anat a veure algun dels recintes exteriors del Parc de la Expo Oceànica Internacional del  75’. De manera gratuïta, pots veure una amplia mostra de la fauna marina. Un popurri que va des de morses, maniquins, tortugues i fins i tot el parc té un delfinari gratuït que periòdicament va fent shows. Al ser tant gran, no ens ha donat temps de veure’l tot. Així que un cop ens hem cansat de passejar, hem fet un pensament i de cap la ruta “alternativa” cap a les cascades de Hiji.

No recordo bé d’on ho vaig treure, però em pensava que serien una mica més popular. Ja per començar, al sortir del parc ha començat a diluviar. De camí a les “cascades”, hem seguit el GPS al peu de la lletra. Quan hem començat a entrar per la selva a través d’una carreter minúscula de doble sentit, ens hem començat a adonar que potser no havia sigut bona idea. El lloc és preciós i totalment remot. De camí, hem “acariciat” el cotxe una bona estona amb tota la fauna que s’havia apoderat de la carretera. Creiem que feia temps que no hi passava ningú per allí!

Un cop hem arribat al lloc on marca el GPS dius, i ara que? No hi ha cap cartell ni cap indicació.

La senda de baixada a les cascades està marcada per uns llacets vermells. Per la nostra seguretat, hem decidit no fer el camí de baixada ja que no anàvem ben equipats, el terra relliscava molt i la veritat que no ens ha fet cap bona pinta el camí. Si voleu gaudir d’aquestes cascades que segurament són precioses, s’ha d’anar equipat per a fer senderisme.

Així doncs, després de “netejar” una mica el cotxe passant-lo un altre cop per tota mata vivent, hem anat directes al cap Hedo.

El cap Hedo,  és el punt més al nord de l’illa. Des d’allí es pot contemplar l’horitzó infinit gaudint d’unes vistes realment precioses.

Fins aquí la feina ja la teníem feta, així doncs hem tornat cap a Naha tranquil·lament superant un dia més les carreteres Nipones. Per sopar avui, ens hem tornat a donar un homenatge a un restaurant que fins ara s’emporta el número 1 al millor sushi. Impressionant. La textura del peix, el color, el gust… se’m fa la boca aigua de recordar-ho. Com veureu la pinta és insuperable. I de postres, gelat de Benimo el moniato lila autòcton de l’illa. おいしかった！

Sopats i ben cansats, de cap al llit!

じゃ、またね！