Com ja havia avançat, avui toca explicar el plat fort del viatge. L’aventura de l’ascens al mont Fuji!

Amb 3.776 metres d’altura, entre les prefectures de Yamanashi i Shizuoka es troba el que per molts és la icona més representativa del Japó, el mont sagrat Fuji. Diuen que tot bon Japonès que es preui, una vegada a la vida l’ha de escalar. Jo, que segurament sóc la reencarnació d’algun Samurai i que ja començo a tenir els ulls mig “ajaponesats” de tant de sushi que entrapo, no podia ser menys i he anat a complir amb un dels objectius del viatge. 富士山へ行こう!!

La temporada oficial d’ascens al Fuji comença del 10 de Juliol al 10 de Setembre. S’ha de tenir en compte aquestes dates, ja que més enllà, no operen els autobusos a les quintes estacions inter-mitges i diferents refugis de muntanya tanquen. Us podríeu quedar literalment “penjats”. El mont Fuji consta de 4 “Trails” que varien en latitud i dificultat d’ascens i descens: ( En ordre de menor a major dificultat )

1. –        Fujinomilla Trail, la “fàcil”. Sortint des de la 5ª estació de Fujinomilla a 2400 metres, són entre 4-7 hores d’ascens i entre 2-4 de descens.
2. –        Yoshida Trail, la “recomanada”. Sortint des de la 5ª estació de Fuji Subaru a 2300 metres, són entre 5-7 hores d’ascens i entre 3-5 de descens.
3. –        Subshiri Trail, la “escollida”. Sortint des de la 5ª estació de Subashiri a 2000 metres, són entre 5-8 hores d’ascens i entre 3-5 de descens.
4. –        Gotemba Trail, la “difícil”. Sortint des de la 5ª estació de Gotemba a 1400 metres, són entre 7-10 hores d’ascens i entre 3-6 de descens.

Com veieu, vam escollir una ruta un pel difícil, si més no per nosaltres que lo més alt que havíem pujat fins ara era a Montserrat… i amb autobús!

Després d’estar tot el dia donant tombs per Hakone, ens vam decidir agafar un autobús direcció a Gotemba. D’aquesta ciutat que es troba a les faldes del mont, es poden agafar autobusos cap a les quintes estacions de Gotemba i Subashiri. I bé, per no abusar… de cap a la Subashiri!

Com sempre, els japonesos no paren de sorprendre’ns. Fent temps a l’estació, hem conegut un parell de nois molt ben parits, en Youta i Tsubasa, amb els que finalment hem compartit l’aventura de l’ascens i el descens. Es graciós com estan enamorats de tot lo occidental. Primer de tot, un cop et diuen que ets “superguapo” ( Per raro que sembli, els nois aquí admiren a altres nois i ho diuen obertament) et pregunten d’on ets, i quan dius Barcelona… és increïble com se’ls i obren els ulls al estil occidental.

Les previsions de temps eren terribles. La veritat que estàvem una mica acollonats ja que es preveia pluja intensa tota la nit. Però al final, ens ha fet una nit espectacular…fins a l’estació 8. Fins llavors, hem anat pujant tranquil·lament gairebé sols contemplant el infinits del cel de Japó. ( Podríem dir que completament sols, tret d’algun que altre perdut com nosaltres que ascendia de nit!)

Un experiència increïble. Això si, a partir de l’estació 8, comença lo bo. En aquesta estació, s’ajunten les vies Subashiri amb la de Yoshida, i la cosa canvia. La pujada tranquil·la, a bon ritme, passa a ser una processo de peregrins. De la 8ª estació a la cima, ha estat una mica calvari. El temps ha canviat completament i les previsions meteorològiques es van complir. Pluja forta amb una mica de vent, ascens lent fent cua a la japonesa i amb fred… molt de fred!

Però bé, sabíem que fàcil no seria. Un cop a dalt del mont, la sensació que tens es de llibertat absoluta, ja no et fa mal res, només penses que ho has aconseguit!

I bé, al final, proba superada. Sobre les 9 arribàvem a la 5ª estació Subashiri amb la sensació del treball ben fet. Una aventura per a recordar!