Com no, les lluites més interessants són les últimes, per tant després de partir amb una mica de resaca degut a la sortida nocturna del dissabte, em vaig permetre el luxe d’anar només als millor combats… o sigui que de les 9 a.m que obren portes i comencen a lluitar els Jonokuchi fins les 18 p.m que acava, vaig arribar sobre les 16.00 p.m.

Situat a prop de Akihabara a la parada de metro de Ryogoku es troba l’impressionant estadi de sumo  Ryogoku Kokugikan. Un cop vaig entrar i vaig trobar el meu lloc a la segona planta. ( No es gens fàcil que diguem, tot en kanjis que estan a un nivell d’escriba…. ) vaig gaudir de millors vistes del que em pensava.

Com a esport nacional que és,  la gent ho viu com és degut. La sonoritat del temple del sumo et fa vibrar en cada combat. Llàstima que la majoria són més cerimònia que combat pròpiament dit, un combat de mitja durava uns 15 segons. L’impacte de les forces pesades al entrar en combat et fa esgarrifar.

 

Com no van anar passant els combats fins a la gran final on els Yokozunas i Onizekis es reten. La lluita final entre Yokozunas va portar a un guanyador indiscutible. El millor combat sense cap mena de dubte, com a dos minuts. Un cop acabat l’últim combat, va arribar la cerimònia del arc per a clausurar el torneig.

Moment cerimoniós i de respecte quan tothom va aixecar-se a cantar el himne nacional.

 

No hi ha res com a ser Yokozuna aquí al japó. Sería el símil del futbolista europeu, s’emporten a totes les més famoses i guapes al futon. Tenen un reconeixement social extraordinari. En mig d’un combat va entrar a la primera planta el que deu ser un exjugador de sumo, Yokozuna per suposat i tota la primera planta es va ficar de peu aplaudint-lo i cridant el seu nom.

Si algú pensa que els jugadors de sumo no són més que uns gordos amb tanga, ha de viure un combat.  Si teniu la oportunitat de disfrutar algun cop d’un dia de sumo, no ho dubteu. És totalment recomanable.